Sa Indioteria

Situada entre la carretera de Sóller i la d’Inca, l’eix de la barriada és el camí Vell de Bunyola. El camí Nou comunica amb Son Cladera i la carretera d’Inca. El camí de na Cerdana, el camí Roig i el camí dels Reis són els eixos de la part vella de s’Indioteria.

       Indioteria (Urbà)             Portapapeles02.jpg

Indioteria (Rural)       Portapapeles01.jpg

 

Història

En general, la tradició oral manté la procedència del topònim de s’Indioteria en unes antigues cases, dins la possessió de Son Arpina, on es criaven indiots. Durant la segona meitat del segle XIX es troben documentats els topònims cals Indioters, Pla dels Indioters, Pla de la Indioteria i la Indioteria. Aquesta darrera denominació apareix documentada almenys des del 1879.

Durant la primera meitat del segle XIX, l’inici de la parcel·lació de les possessions en petis establits, especialment Son Arpina, donà lloc a l’aparició de les primeres cases, que es situaren a l’espai proper al creuer del camí Roig amb el camí dels Reis. El nucli primitiu es desenvolupà entre el camí dels Reis i el camí Vell de Bunyola. Més endavant, cresqué al sud del camí Vell de Bunyola, damunt les terres de la possessió de Son Nicolau, on es construí l’església parroquial. A la dècada de 1930 es comença a urbanitzar als voltants de l’església.

Aquest hàbitat dispers de petites propietats i de possessions més grosses es consolidà durant la segona meitat del segle XIX. Els primers pobladors de s’Indioteria habitaven a cases disseminades, generalment a la vora dels camins i les possessions.

Pel que fa a la constitució de la barriada, s’ha de fer referència a una dada fonamental: la benedicció de la primera pedra de l’església parroquial, l’any 1878. La creació de la parròquia de Sant Josep de Terme indica l’existència d’una comunitat amb una certa entitat de població i confirma el procés de consolidació dels assentaments.

Sa indioteria

La toponímia ajuda a comprendre els orígens de la barriada, ja que els topònims de les finques que resultaren de la divisió de les grans propietats o possessions indiquen la procedència, l’ofici, el nom o el malnom de l’antic propietari. Actualment, encara es conserven les cases d’algunes antigues possessions com les de Son Nicolau, que s’ha mantingut gràcies a la creació d’un lloc d’oci com és l’Abacanto.

Poc a poc, el nucli inicial de famílies s’engrandí, però sense perdré el caràcter tradicional i els lligams. Els primer pobladors de s’Indioteria construïren una comunitat cohesionada, amb una dinàmica pròpia i relativament tancada que, malgrat la seva proximitat a Palma, mantenia una major relació amb les barriades veïnes de Son Sardina i Pont d’Inca.

L’àrea de s’Indioteria és una zona plana, de tradició entre secà i regadiu. Era un espai rural i agrícola caracteritzat per l’alternança de cultius de secà, amb terrenys aptes per al cultiu de cereals, ametllers, oliveres, figueres i arbres fruiters. També amb cultius de regadius, amb l’aigua de la font de Mestre Pere, que arribava a través de la síquia de na Cerdana.

Les finques més grans dedicaven una part de les terres al regadiu i les altres al comerç de secà. El mode de vida tradicional dels petits propietaris de s’Indioteria es basava en l’agricultura, que no donava massa més que per a l’autosubsistència de la família. La ramaderia era més aviat una activitat secundària, encara que els animals domèstics suposaven un complement per a l’economia i l’alimentació.

Abundaven les petites propietats dedicades al regadiu. El fet de disposar de l’aigua de la font de Mestre Pere fou essencial per a la consolidació de l’assentament de la barriada i per a l’economia tradicional. Els petits propietaris compraven l’aigua que baixava per la síquia de na Cerdana i regaven, segons les disponibilitats d’aigua, en petits torns. Per altra part, també s’omplien els safareig de cal Sastre i de cal Cubano per tal de tenir aigua el mes d’agost per fer la saó per sembrar les patates d’hivern.

L’aigua arribava canalitzada a través de la síquia de na Cerdana. La conservació i el bon funcionament de la xarxa de síquies afectava tota la comunitat, en un procés vigilat per la figura del siquier, que era el personatge que regulava i controlava la distribució i l’aprofitament de l’aigua de la font del Mestre Pere (coneguda a s’Indioteria com font de na Pere) fins als primers anys de la dècada del 1970.

Durant la dècada de 1930 es començaren a motoritzar els pous, cosa que fou molt important per a l’increment del regadiu i dels cultius, augmentant la producció i l’excedent agrícola. Els pagesos duien els productes a vendre al mercat de Palma fins a tres vegades per setmana. També possibilitava el cultiu de farratges per al ramat, i així augmentaven les vaqueries i la producció de llet.

El cens de població de l’any 1910 assignava a s’Indioteria un total de 403 habitants. La població de la barriada es va mantenir per sota dels mil habitants fins els anys seixanta (902 habitants el 1960). L’any 1970 ja eren 1.166 habitants i, gairebé de manera sobtada, el 1975 s’arribà als 4.588 habitants.

Això va suposar que, des dels anys seixanta, s’Indioteria va experimentar un procés de canvi. Al llarg dels darrers trenta anys, s’ha produït una profunda transformació dels elements que fonamentaven el mode de vida tradicional indioter.

En general, el canvi s’ha concretat en alguns aspectes molt evidents: l’abandó de l’agricultura i de quasi la totalitat de les terres de cultius; la parcel·lació de les finques en detriment de l’agricultura i de l’espai rural; la destrucció del paisatge tradicional per un procés d’urbanització sense planificació (s’Indioteria va ser una zona molt afectada per les parcel·lacions il·legals); en definitiva, un àrea rural tradicional que s’ha convertit en urbana.

Des de finals dels anys cinquanta i sobretot des del 1960, amb la ruptura de l’estructura tradicional, començava l’abandó del camp i l’arribada d’emigrants peninsulars atrets per la creació de llocs de feina. Devers 1955, arribaren els primers immigrants al barri, però l’arribada més nombrosa es produí a partir del 1960.

L’any 1964 és una fita que condiciona el desenvolupament posterior del barri, ja que es construí el polígon industrial de Son Castelló en terres de grans possessions (Son Castelló, Son Estaca, Can Digadarra, Son Rigo, Son Daviu, Son Rossinyol i Son llorenç). Una gran extensió de terra de cultiu, ametllers i horts va ser ocupada per grans magatzems, tallers, fàbriques, garatges i oficines.

El polígon industrial de Son castelló es disposa en un quadrat irregular, limitat per el torrent de na Bàrbara, la carretera de Sóller, el camí dels Reis, el camí Vell de Bunyola i s’Indioteria. La ubicació del polígon industrial, a causa de la proximitat amb Palma i dels preus baixos dels terrenys agrícoles, a més de facilitar el transport i descongestionar la ciutat l’alliberava de les indústries situades dins el nucli urbà.

L’any 1965, L’Ajuntament va regular la recollida de fems de la ciutat mitjançant l’empresa Pool S.A. Això va ocasionar molts problemes als habitants de S’Indioteria, ja que les deixalles urbanes eren acaramullades dintre d’una petita finca comprada per l’esmentada empresa. Els camions de fems, tant els que recollien a Palma com els que distribuïen als pobles, passaven per el centre de la barriada i eren un perill per al trànsit i embrutaven els carrers. Els indioters havien de conviure amb els caramulls de deixalles, l’olor de la fermentació, el fum, els plàstics i les rates. Les aigües canalitzades de la font de na Pere també en foren afectades. Aquesta problemàtica provocà una important protesta popular. Les solucions arribaren amb la compra per part de l’Ajuntament de la finca de Son Reus.

Pel que fa al creixement demogràfic i urbanístic, l’any 1967 es construí el primer grup d’habitatges en bloc al carrer de Sant marc, en principi sense dotació d’infraestructura. Com a impacte definitiu, a partir de l’any 1969, l’anomenada Cooperativa Sindical s’encarregà de la construcció de 629 nous habitatges damunt un hort de tarongers que confrontava amb el polígon industrial. Aquest primer grup d’habitatges, coneguts com “les vivendes blanques”, es troben ocupats des de l’any 1972. Seguidament, l’any 1974, es construïren damunt les terres de la Bomba 320 nous habitatges, coneguts per “les vivendes verdes”.

Els blocs de pisos introduïren a S’Indioteria el model del paisatge urbà, que rompia l’estructura del paisatge tradicional i ocasionava un canvi total en la concepció de la barriada. La concepció d’una zona de caràcter urbà donava lloc a la diferenciació entre S’Indioteria vella (de caràcter rural) i s’Indioteria nova (de caràcter urbà).

La proliferació de nous habitatges provocà una multiplicació de la població de la barriada, sobretot entre el 1970 i el 1975. A s’Indioteria vella la població no va patir un augment considerable, però com a conseqüència dels canvis, la gent jove va deixar de treballar la terra progressivament. Només la gent major restava al camp, amb uns rendiments cada vegada menors i les terres de conreu es van anar abandonant a poc a poc.  Alguns antics sementers i fins i tot finques senceres foren ocupats per urbanitzacions descontrolades, moltes amb parcel·lacions il·legals i sense cap tipus de planificació, tot i que també hi varen haver casos de restauració i rehabilitació de cases antigues. La barriada es va convertir en un barri-dormitori.

Patrimoni

El barri de s’Indioteria té origen en el segle XIX, moment en el qual començà la parcel·lació d’alguna de les moltes possessions dels voltants. La construcció de l’església parroquial, iniciada el 1878, és un bon indicatiu del creixement urbanístic que es va produir a la zona, i que era especialment dens als costats del camí Vell de Bunyola i el camí dels Reis.

Al catàleg municipal de protecció d’edificis i elements d’interès històric i artístic hi apareixen alguns elements de la barriada.

El més significatiu és l’església parroquial de Sant Josep del Terme, edificada en uns terrenys cedits per Joan Palou del Reguer, propietari de la possessió de Sant Nicolau. El temple, d’estil neogòtic fou projectat per Joaquín Pavía, Birmingham cap a finals del s.XIX. L’església va quedar incompleta, té planta basilical de tres naus amb quatre capelles laterals i un gran absis poligonal. Exteriorment destaca pel volum de la capçalera, així com pels contraforts, pinacles i gàrgoles de tipologia neogòtica de bona factura. De l’interior cal assenyalar l’altar major, on hi ha un retaule de fusta amb motius pintats i tallats, i la imatge de Sant Josep, obra de l’escultor Guillem Galmés.

A més, a l’àrea de S’Indioteria s’han catalogat dues possessions. La més antiga és la de Son Pardo, del segle XVII, que es pot adscriure estilísticament dintre de l’arquitectura tradicional pròpia de les construccions senyorials de la ruralia mallorquina. Les cases de la possessió s’articulen en tres cossos que formen una planta amb forma de “U” amb la clatra al centre. Tenen planta baixa i pis o porxo, la coberta és de doble vessant de teula àrab. El més destacable és el cos que mira cap a llevant que presenta un magnífic pòrtic d’arcs apuntats molt estilitzats.

L’altra possessió catalogada és Son Serra Vell, situada al costat dret de la carretera de Sóller. Les cases estan datades entre el s XVII i XVIII i també pertanyen a la tipologia tradicional de l’època. La planta de les cases és quadrada amb una espaiosa clastra central. La coberta és de doble vessant de teula àrab i terrat sobre el vestíbul. Aquest és cobert amb tres voltes d’aresta sobre arcs de mig punt rebaixat i pilars que miren cap a l’interior de la clastra. En conjunt, la possessió destaca per la netedat volumètrica i l’horitzontalitat de la construcció.

Per finalitzar queda esmentar l’edifici conegut actualment per l’Escola d’Agricultura, obra d’estil regionalista realitzada devers l’any 1914 per Guillem Reinés. L’edifici, d’estructura mixta, consta de tres cossos principals de planta rectangular allargada i perpendiculars als dos darrers cossos de menors dimensions, que els uneixen. El cos central actua d’eix simètric i presenta planta baixa i dos pisos. La coberta és de quatre vessants de teula àrab.

Vida Social

La parròquia ha estat i continua essent el principal centre aglutinador de la barriada de S’Indioteria. La parròquia de Sant Josep del Terme comprèn l’àrea de S’Indioteria (Palma) i la del Pla de Son Nebot (Marratxí), per damunt del límit municipal del torrent Gros.

El primer lloc de culte fou l’oratori públic de Son Nicolau, que data de l’any 1746. El 1878 el propietari de Son Nicolau, Joan Palou del Reguer, va fer donació d’un solar per edificar l’església i pagà part dels materials. Al mateix temps, els parroquians feren aportacions a les obres, dugueren a terme jornals de feina o col·laboraren en el transport dels materials.

Durant deu anys (1878-1888) l’ànima de la construcció de l’església fou Mossèn Guillem Fiol i Pujades. El bisbe Mateu Jaume beneí la primera pedra 23 de juny de 1878 i el bisbe Pere Joan Campins beneí el temple, encara sense acabar, el 24 de juny de 1899, que fou dedicat al patriarca Sant Josep.

Tradicionalment, el dia de Sant Joan, amb motiu de l’aniversari de la benedicció de la primera pedra de l’església,  la parròquia organitzava altres actes a més dels religiosos com obres de teatre, cucanyes, ball de bot, etc… Aquestes celebracions solien durar dos dies. Actualment per Sant Joan es celebren les festes populars de s’Indioteria.

A més de la parròquia, a principis de segle s’establí una comunitat de monges a la barriada. L’any 1906, el vicari Mn. Maties Crespí gestionà la possibilitat que la comunitat de religioses s’instal·lés per dedicar-se a l’educació dels infants i joves i a tasques assistencials.

El 30 de setembre de 1906 arribaren les primeres monges agustines a s’Indioteria. Mn. Antoni Canals beneí la primera casa convent de les monges, situada al camí vell de Bunyola, davant Cal Cabrit.

Deu anys després, el primer convent havia quedat petit i el bisbat va oferir a la congregació un solar per edificar-ne un de nou, situat a la plaça de l’església i propietat de la parròquia de Sant Josep del Terme. El 1929 ja s’havia construït una part (les dependències de la comunitat i les aules de l’escola), tot i que les obres del convent s’aturaren diverses vegades per manca de recursos econòmics. Les monges són també una referència a la barriada perquè assumiren el servei d’assistència sanitària quan hi mancava, tant a domicili com al dispensari del convent.

Pel que fa a l’educació, a s’Indioteria hi ha tres centres escolars, un de privat i dos de públics. El centre docent de més tradició és el de Nostra Senyora de la Consolació, situat a les dependències del convent. Després de més de vint-i-cinc anys de docència, el col·legi fou autoritzat definitivament pel Ministeri d’Educació i Ciència el 9 de setembre de 1949. L’escola actual va ser classificada el dia 5 de novembre de 1975.

En relació als centres públics, al final dels anys seixanta, a causa del creixement de la barriada, les antigues escoles públiques de camí de na Cerdana (Escola de nins) i de camí dels Reis (Escola de nines) eren insuficients. Per aquesta raó, l’any 1969 es construí una nova escola, l’actual col·legi públic Guillem Mesquida.

Per altra banda, paral·lelament a la construcció dels nous blocs d’habitatges de la Cooperativa Sindical (construïts el 1969 i ocupats des del 1972) i en funció del nombre d’habitants, era obligat edificar-hi una escola. El Col·legi Públic Ciutat de Màlaga s’inaugurà el curs 1975-1976.

El 1977 es fundà l’Associació de Pares d’Alumnes del Col·legi Ciutat de Màlaga. El col·legi és, així mateix, la seu de la Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes. També s’hi troba la biblioteca municipal de s’Indioteria, inaugurada el 1984. El 1995 la biblioteca ja disposava de més de 6.800 llibres, tenia una capacitat per a 48 persones i uns 750 socis.

El moviment de caràcter associatiu a s’Indioteria es concreta en l’existència de l’Associació de Veïns, fundada el 16 de gener del 1976, i de diversos clubs esportius, el club d’esplai Jovent, el club de la tercera edat i d’altres entitats d’interès social.

El Club d’Esportiu Jovent, fundat el 1971 per Antoni Pizà Crespí, ha fet una tasca de promoció del bàsquet, fonamentalment del femení. Els equips han aconseguit nombrosos campionats de Mallorca i de Balears.

El Club de Futbol Recreatiu la Victòria es fundà l’any 1972. Els primers anys patí la manca d’instal·lacions esportives i, fins i tot, hagué d’abandonar el primer camp de futbol a causa de la construcció de l’autopista Palma-Inca. Finalment, l’any 1977, s’aconseguí que l’Ajuntament de Palma construís el camp municipal d’esports de s’Indioteria, seu actual del club. També ha aconseguit diversos campionats de Mallorca i de Balears i disposa d’una escola de Futbol.

El Club d’Esplai Jovent nasqué el 1979 per iniciativa de l’actual responsable de la parròquia, Bartomeu Suau Serra. Té la seu al saló parroquial, un local inaugurat el 1950 com a centre recreatiu per als nins i per als joves, que fou reformat i ampliat amb el suport de diferents entitats. El Club d’Esplai Jovent, a més d’educar nins i nines durant el temps lliure, ha estat fonamental per a la dinamització de social de la barriada i és el centre que genera més activitats a s’Indioteria, amb la participació activa de la gent jove i de les famílies. És, sens dubte, el club d’esplai més gran de Mallorca.

El Club de la tercera edat s’inaugurà el 1986. Té la seu a un edifici construït en un solar de la parròquia, prop del saló parroquial.

El Club Ciclista s’Indioteria es fundà el 1991 i, entre altres activitats, organitza cada any l’anomenada “carrera del pavo”.

A més, existeix una Plataforma d’Entitats on diferents associacions de la barriada hi participen de forma activa per tal de detectar les necessitats existents i fan propostes de manera consensuada per tal d’actuar de manera conjunta i coordinada.

La figura de Tomeu Suau

La vida social de S’Indioteria difícilment es pot entendre sense tenir en compte la figura de Tomeu Suau, rector de la parròquia de Sant Josep del Terme i principal impulsor del gran canvi social que va viure la barriada a partir dels anys vuitanta.

Tomeu Suau 2

Fill de Bartomeu i Catalina, va residir gairebé tota la seva infància a Alcúdia, on els seus pares eren mestres d’escola i on va cursar els primers estudis a l’Escola d’Orientació Marítima del Port d’Alcúdia. El 1954 entra al Seminari Nou de Palma, on va estudiar cinc anys de batxillerat, tres anys de filosofia i cinc anys de teologia. Havent complert 18 anys i sent encara seminarista, va iniciar la seva participació a diversos campaments d’estiu; l’organitzat pel Patronat Obrer a càrrec del pare Ventura, posteriorment els campaments de Càritas Mallorca a ses Covetes i més tard les colònies d’estiu de Can Tàpera.

Aquests inicis van consolidar la seva gran capacitat per a la realització d’activitats socioeducatives amb infants i joves. Va ser ordenat prevere el 16 de juny de 1968 i destinat com a vicari a Lloseta (Mallorca) on ja va destacar com a organitzador d’activitats infantils i juvenils inaugurant el club de joventut “L’Alçada”.

El 1969 el bisbe R. Álvarez Lara el nomena superior del Seminari Nou amb la intenció de donar-li un aire més avançat, acord amb els moments històrics que es vivien. Aviat va destacar com a veritable dinamitzador juvenil tant en l’àmbit dels seminaristes com al col·legi de Sant Pere (annex al seminari) on va introduir nombroses activitats extraescolars (equips de voleibol, representacions teatrals …) i va obrir l’escola a les noies (1977) amb el que el Seminari Nou entra dins de la modernitat.

El 1979 el destinen com a vicari a la parròquia de Sant Josep del Terme, al barri de sa Indioteria (Palma), on ha desenvolupat la seva tasca des de llavors. Recentment nomenat, va viatjar a Madrid durant 3 mesos on va establir contactes amb les comunitats de base i parròquies de les barriades obreres (el Pou de l’oncle Raimundo, Vallecas, etc.) i amb residències universitàries. Aquest context va ajudar a refermar el seu compromís amb les capes socials més desfavorides, i va ser decisiu per a la posada en marxa d’iniciatives que en breu canviarien la fisonomia sociocultural de S’Indioteria.

Quan va tornar de Madrid es plantejà la cohesió del Joventbarri a partir de les famílies, i per aquest motiu organitza uns primers campaments a Menorca amb els nins i nines de les tres escoles del barri. L’èxit va ser tan important que als mateixos campaments va sotmetre a votació una proposta de creació d’un club juvenil per al barri. La proposta va ser massivament acceptada pels nins i joves i, al llarg del curs 1979-1980, es va posar en marxa el Club d’Esplai Jovent. Des del principi el club es va haver d’organitzar en grups d’edat i seccions atès que es van apuntar més de tres-cents infants. També va posar en marxa una pedagogia humanista molt arrelada al barri i nombroses activitats diàries, de cap de setmana, de vacances… En l’actualitat el club té una mitjana de 400 infants cada any i uns 70 monitors/es.

Tomeu Suau va anar generant altres iniciatives de caràcter social que van transformar el barri en una comunitat cohesionada que avui dia compta amb una important xarxa social. Entre aquestes iniciatives destaquen: el grup d’acció social de la parròquia (1982), la Cooperativa Jovent (1984), l’edifici per a la Gent Gran (1986), el Centre Sociolaboral d’Inserció (1995), la Granja Escola Jovent (1984 i 1998), la Plataforma d’Entitats de S’Indioteria (1998), l’Associació Jovent Segle XXI (1998), la reforma l’església (2005) i una segona reforma del Club d’Esplai Jovent (2005). També es va iniciar el 2006 la reforma del Centre Cívic sa Midoneria.

Ha rebut diversos premis importants: Premi Ramon Llull a la Iniciativa Cívica atorgada pel Govern dels Illes Balears (març de 2000), Premi Carlo Corsini a la Solidaritat del Rotary Club de Mallorca (Agost de 2000), Creu de Plata de l’Ordre civil de la Solidaritat Social del Ministeri de Treball i Afers Socials (gener de 2003) que li lliurà personalment SM la Reina Sofia, premi Emili Darder a la Convivència i el civisme 2009 concedida per l’Ajuntament de Palma i premi a la Solidaritat 2009 concedida pel Consell de Mallorca.